Assumpta Junyent:
psicòloga clínica i psicoterapeuta

RESUM
El motiu del present article és donar a conèixer alguns aspectes generals del Moviment de la Psicologia Humanista com a “tercera força” en el camp de la Psicologia -després de la psicoanàlisi i del conductisme-, els principis més importants que comparteixen els diferents Models de línia Humanista , i alguns dels aspectes metodològics i científics que els sostenen. No pretén, en cap moment, ser una crítica a cap dels models alternatius; ben al contrari, simplement pretén reflectir les bases essencials en què es recolza la Psicologia Humanista, partint d’una visió integradora i respectuosa de les aportacions de cadascuna de les diferents escoles a l’estudi de la complexitat de la condició humana.

INTRODUCCIÓ
El moviment de la Psicologia Humanista va sorgir a Amèrica del Nord durant el segle XX als anys 50 i principis dels 60, com un moviment social interdisciplinari predominantment psicològic, però no de forma exclusiva, ja que es va anar manifestant en tots els aspectes del pensament i de la interacció humana: sociologia, antropologia, educació, política, teologia i filosofia.

Es va anar desenvolupant a mesura que un grup de psicòlegs i psiquiatres es van adonar, a través de conferències i comunicacions a congressos, de les seves coincidències en unes mateixes inquietuds i que -tot i la diversitat en les seves posicions teòriques o en les seves metodologies psicoterapèutiques- compartien un cert distanciament i protesta en relació amb alguns dels postulats dels dos paradigmes predominants en psicologia de l’època: el conductista i el psicoanalític. La major part d’aquests autors eren d’orientació fenomenològica o existencial, teòrics de la personalitat que procedien de la neopsicoanàlisi o del conductisme i també teòrics de la ciència com Ludwing von Bertalanffy.

Misiak i Sexton, 1973 en un estudi sobre les arrels històriques de la Psicologia Humanista, proposen la definició següent: “la psicologia humanística és un apropament polifacètic a l’experiència ia la conducta humana que centra la seva atenció
en la singularitat de l’home i en la seva autorealització” (1973, p. 127).

En el camp de la Psicologia, malgrat no tenir la unitat d’escola, es va anar plantejant com una alternativa: proposava una visió integral, coherent i lògica de la rica complexitat de l’ésser humà, que alhora es va anar consolidant amb una ferma fonamentació epistemològica del seu enfocament i amb el desenvolupament i estructuració de metodologies i tècniques apropiades i sensibles a allò més específicament humà: la llibertat, la consciència, la creativitat, els valors, els sentiments o la dignitat.