El moviment de la Psicologia Humanista
Assumpta Junyent:
psicòloga clínica i psicoterapeuta
RESUM
El motiu d’aquest article és donar a conèixer alguns aspectes generals del Moviment de la Psicologia Humanista com “tercera força” en el camp de la Psicologia -després de la psicoanàlisi i del conductismo-, els principis més importants que comparteixen els diferents Models de línia Humanista , i alguns dels aspectes metodològics i científics que els sostenen. No pretén, en cap moment, ser una crítica a cap dels models alternatius; molt al contrari, pretén simplement reflectir les bases essencials en què es dóna suport a la Psicologia Humanista, partint d’una visió integradora i respectuosa de les aportacions de cadascuna de les diferents escoles a l’estudi de la complexitat de la condició humana.
INTRODUCCIÓ
El moviment de la Psicologia Humanista va sorgir a Amèrica del Nord durant el segle XX en els anys 50 i principis dels 60, com un moviment social interdisciplinari predominantment psicològic, però no de forma exclusiva, ja que es va anar manifestant en tots els aspectes del pensament i de la interacció humana: sociologia, antropologia, educació, política, teologia i filosofia.
Es va anar desenvolupant a mesura que un grup de psicòlegs i psiquiatres es van adonar, a través de conferències i comunicacions en congressos, de les seves coincidències en unes mateixes inquietuds i que -tot i la diversitat en les seves posicions teòriques oa les seves metodologies psicoterapéuticas- compartien un cert distanciament i protesta en relació a alguns dels postulats dels dos paradigmes predominants en psicologia de l’època: el conductista i el psicoanalític. La major part d’aquests autors eren d’orientació fenomenològica o existencial, teòrics de la personalitat que procedien del neopsicoanálisis o del conductisme i també teòrics de la ciència com Ludwing von Bertalanffy.
Misiak i Sexton, 1973 en un estudi sobre les arrels històriques de la Psicologia Humanista, proposen la següent definició: “la psicologia humanística és un acostament polifacètic a l’experiència ia la conducta humana que centra la seva atenció
en la singularitat de l’home i en la seva autorealització “(1973, pàg. 127).
En el camp de la Psicologia, tot i no tenir la unitat d’escola, es va anar plantejant com una alternativa: proposava una visió integral, coherent i lògica de la rica complexitat de l’ésser humà, que al seu torn es va anar consolidant amb una ferma fonamentació epistemològica del seu enfocament i amb el desenvolupament i estructuració de metodologies i tècniques apropiades i sensibles al més específicament humà: la llibertat, la consciència, la creativitat, els valors, els sentiments o la dignitat.
